dijous, 4 de desembre de 2014

MONTSERRAT











Montserrat

Turons i cingles que em robeu el cor,
m'embadaleix el cant que al pit s'aferra
quan escoltant en un mateix acord,
unes veus que s'escampen per la terra.

Catalunya segueix els teus camins
sota un cel blau que ens calma la frisança;
desperta el nostre cor de pelegrins
i ens obra el finestró de l'esperança.

Muntanya que gaudeix d'un cel molt blau
farcida de cançons de sol i lluna,
les teves ombres són mantell de pau
quan ens aplega a tots la Verge Bruna.

Com un miracle que ha vingut del cel,
a rics i pobres la Verge agermana,
Ella, de Montserrat és llarg estel
llumejant la nissaga catalana.

Des del cim jo contemplo el bell paratge;
veig sota meu la Pàtria vibrant,
de la Verge fan testimoniatge
un poble que l'estima treballant.

Dins del Temple, cantant l'Escolania,
el Virolai mon cor ha fet plorar,
barrejant la tristor i l'alegria
tot lloant amb amor el més enllà.

Quan m'allunyo de la muntanya santa
i m'aclapara fort l'enyorament,
resant jo faig petita la complanta;
ja sóc més català i més creient!

Ramon Ballester i Batallé
14 de maig de 1972

dilluns, 12 de març de 2012

POEMA A UNA DONA ANÒNIMA












Lema: Trencant solituds.
POEMA A UNA DONA ANÒNIMA

He vist que t’ha arribat la solitud.
He vist que ja, per tu, no queda vida,
i és que el teu carreró poc té sortida.
El destí t’ha robat un ser volgut.

A voltes, un revés va obrint finestres
perquè una nova llum porti claror,
ofega les tristors d’un horitzó
que només té jardins de flors silvestres.

He vist que et vas tancant dins d’un silenci
ofegant el ressò d’un nou camí.
Atrapa la frescor del gessamí.
No acceptis que la seledat et venci.

Les ombres de la nit no són amigues;
i la tardor que eixuga el sol brillant
fa escomesa trencant el tendre encant
d’aquell rostoll que fuig de les espigues.

Has conegut el gust que té la fel,
és el resum que el cor et desespera.
I has volgut relliscar de la quimera,
més, no has trobat el dolç que té la mel.

No oblidis els records que fan història,
són pàgines viscudes del teu món,
són els valors d’un esperit pregon
que sense defallença fan memoria.

El llibre de la vida ja està obert,
gira el fulls verds que porten malaurança,
de nou vindrà la llum de l’esperança
que poblarà l’ignot del teu desert.

Alça el front i veuràs un infinit:
És la llum d’un demà que porta estrella
i al teu redós ja res no es descabdella.
De nou tindràs l’empenta del delit.

Ramon Ballester i Batallé.
11 de juliol de 1999.

COMARCA DEL BERGADÀ










Sonet anglès de rima encadenada.

COMARCA DEL BERGADÀ
Contrada de silencis i de pau,
racó de Catalunya sempre viu,
tu ets, Bergadà, la llum del cel més blau
i a la vegada ets bell i altiu.

Tens el riure pregon del benestar;
bastida de romànic i d’història
un jorn un gran poeta et va cantar
i et va donar els perfums de la memoria.

El Pedraforca és la teva bandera
i et va guarnint de la més gran bellesa,
venir-te a veure desperta delera
i sota els teus peus poses catifa estesa.

A dins del cor jo ja sento el teu crit
i em fas sentir les veus de l’infinit.

Ramon Ballester i Batellé
Saldes, 22 de juliol de 2002.

CAP VESPRE AL PEDRAFORCA


CAP VESPRE AL PEDRAFORCA

Com dues mans que van clamant al cel,
com dues punxes sota la nit bruna
entre la llum d’estels i de la lluna,
se’ns està despertant el nostre anhel.

Pedraforca, ets muntanya sense esculls,
i a més, ets tot l’orgull d’aquest bell poble.
T’enlaires entremig de gent molt noble
que en tot momento de tu no aparta els ulls.

Com el fervent esclat d’un homenantge,
sempre ens envíes tota la sentor
escampant, amb les ales de l’oratge

la il·lusió que ens dóna serenor,
que ens invita a gaudir del teu estatge
i contemplant-te et fem oració.

Ramon Ballester i  Batallé
12 de maig de 1984.

SI ZARATHUSTRA TORNÉS A PARLAR

Endreça:
NOTA PREVIA SOBRE EL POEMA:

 “SI ZARATHÜSTRA TORNÉS A PARLAR”
Zarathustra o Zoroastro fou legislador de Pèrsia (actual Iran), fundador de la religió anomenada Zoroarostrisme  o Mazdeisme. Segons les versions més generalitzades, visqué entre els anys 660 i 583 aC, i difongué entre els pobles nómades la seva doctrina, basada en l’existència dels dos eterns principis: el del bé i el del mal. El Mazdeisme és el principi del bé, creença dels antics perses, que admetien l’existència del principi bo, Ormuz, creador del món, i l’altre dolent, Abriaman, el destructor. El filòsof alemany, Frederic Nitsche (1884 - 1901), va concebre la teoría filosófica del superhome exposades en el seu llibre “Així parlà Zarathustra”. El més senzill dels homes està sempre absorbit en el pensament d’una existencia: la del bé i la del mal. Endut per l’esperit, sortosament, ell s’inclina pel bé. Principi d'ètica I de moral que desperta tot un sentiment vers als altres. I si partim del criteri filosòfic de que tothom és bo mentre no es demostri el contrari, aquest esperit, el nostre esperit, trobarà els camins més farcits de pau espiritual, i endolcirà la nostra materia, i ens farà més humans, i les veus del món ressonaran beneïnt el nostre caminar per la terra. I, a més a més, pel damunt d’aquesta terra, mai no ens sentirem sols, perquè els éssers humans, pel sol fet d’existir, tenim una relació fonamental: Ser germans en l’existència. R.B.B.

Pentàmera de Sonets.

Lema: Brots d’un mal somni.
L’home és la mesura de totes les coses.
Protàgoras.
SI ZARARHUSTRA TORNÉS A PARLAR    

                            -I-
                     DESENCÍS   

Avui, el bé i el mal torben el cant
que en altre temps destriava les veus
que amb crits de Pau sembraven els conreus
d’il·lusions que el temps les va enterrant.

Un nou silenci s’ha tornat més mut,

i és que pel món no hi ha caliu ni brasa,
i tot ho divideix un tall d’espasa
i els seus racons són plens de solitud.

Il·lusions teixint la desventura

són les portes de tot un nou combat,
la bona fe s’emplena de fretura 

i tot és un falseig de vanitat.

Promeses falses sembren la paüra
i el caliu de l’amor ja s’ha apagat.

                                                                       …/…


                        -Ii- 


                UTILITZACIÓ  


Per ser humans, de defectes no ens en manquen,

tot és estranys i brota la incertesa,
les portes ja no s’obren, car, es tanquen
i en tot momento respires amarguesa.

Amb mil espots ens rente el cervell.

Mots atrevits ens roben el criteri,
i amb cadenes marcades pel rovell
ens porten a la nau del captiveri.

Naveguem en un esvalotat,

dels vents i dels corrents,  un fort embat
s’enduu una forta onada gegantina 

i ens submergeix en forta ansietat.

Si aparent ens aparten d’un aiguat
és perquè un altre brot ens emmetzina.

                                                                                 …/…


                             -III-


              ELS IMPOSSIBLES 


La nit recull el vent que fuig del llostre.

A l’alba, tot mirant el firmament,
l’atzur del celé s com mantell i sostre
que ens acarona amb reconfortament.

On és el superhome? Qui l’ha vist?.

Si fa la guerra, no demana treva;
d’orgull i vanitat, veiem la seva
s’emmiralla en un semblant molt trist.

La boira densa apaga la mirada

i a l’eterna foscor li manca llum.
Mai no es pot llaurar amb una sola arada. 
I quan el foc no dóna més que fum
i ja no queden aus per fer volada
el més senzill costum s’ha fet costum.
                                                                            
                                                                            …/…

                                -IV-


                 REACCIÓ HUMANA


Un cec vol contemplar tot l’horitzó

i un mut ens diu que bella és la natura.
L’insensible ja cerca l’escalfor
i el coix ja empren la seva singladura.

De les mans se’ns escapen els minuts,

i les hores garbellen el que passa.
La nit, del seu somni perd magnituds,
i mai no saps si el tot és poc a massa.

Volem els llacs color de blau turquesa

perquè ens desperti els glops de la tendresa.
El sol ixent és va menjant la nit.

I quan la ment ja se t’ha fet esclava

i s’ha apagat la llum que abans brillava,
ja res no té l’encant de l’infinit.

                                                                              …/… 


                             -V-


             BROTS D’ESPERANÇA


Com tota historia, tot té un final.

El vent del temps remou els munts de cendra
d’un passat amb petjades d’ombra tendrá.
Ara, em toca a mi pagar el vell fanal.

Sóc pelegrí, camino sense ofendre

damunt les nits on blanca llum d’estel
grata els versos cercant un mot Fidel
que em doni tant, que re no m’han de prendre, 

més, la pensa ja surt de la foscor

recollint tot el groc de la solana.
Hi ha un secret que descifra el meu secret 

i és un cas que desperta serenor:

Jo ja he comprès que la figura humana
és el millor miracle que s’ha fet. 


Ramon Ballester i Batallé
4 de març de 1996.
Premi “Menció Especial” En el Certamen
Literari Ajuntament del Prat de Llobregat
celebrat el dia 22 de juny de 1996.